L'ansietat Infantil: 3 claus per a afrontar-la

Escrito por gpmfavara 01-03-2018 en ansietat. Comentarios (0)

Són moltes les consultes realitzades per pares, mestres, educadors,... al voltant d'aquest tema: xiquets que no poden dormir bé; xiquets que no poden estar quets; xiquets que ploren molt; xiquets molt dependents; xiquets que no volen deixar de dormir amb els pares o, pel contrari, que volen anar a dormir amb ells;... totes aquestes situacions poden (i solen) estar relacionades amb l'ansietat, xiquets que estan experimentant estats d'ansietat degut a situacions o vivències que no entenen, no saben gestionar,...
De vegades els xiquets també tendixen a preocupar-se massa respecte a determinats aspectes (reals o imaginaris), que els porten a generar estats d'ansietat i preocupació generalitzada i excessiva. És per això que és vital que les persones més pròximes al xiquet prenguen consciència de que tenen un paper molt important en la prevenció de problemes d'ansietat. Els pares i els educadors poden reduïr l'impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que exoerimente el xiquet, poden educar-lo per a potenciar els seus recursos personals i poden promoure noves experiències i fomentar hàbits de vida saludables. Com?

1. Disminuir l'impacte dels esdeveniments estressants 
Els xiquets poden no tindre recursos per a afrontar de forma adequada situacions o esdeveniments vitals estressants o traumàtics. La vivència d'una separació, de la mort d'un familiar o amic, d'un desastre natural (incendi, inundació) , d'un robatori, d'un accident, etc. poden superar la capacitat del xiquet per a reaccionar de forma adaptativa. En aquests casos, els pares o les persones pròximes al xiquet deurien: 

- Parlar amb el xiquet de tot el que li preocupa, de com es sent. Permetre que es desfogue i expose totes les seues preocupacions, dubtes i sentiments. No forçar el xiquet a parlar dels seus sentiments, estar disponibles quan ell ho necessite. 
Actuar com a models de conducta i afrontament dels problemes. Els xiquets aprenen a actuar i a afrontar els problemes imitant i adoptant com propis els modes d'actuació de persones pròximes a ells. 
- Comprendre l'important que per al xiquet és eixa situació. No cal restar importància a esdeveniments que per a un adult poden resultar intranscendents: una baralla amb un altre company, un canvi de professor, la dificultat en alguna matèria escolar, etc. poden ser prou significatives perquè el xiquet es mostre preocupat.
- Parlar amb el xiquet de tot allò que tem. Què és el que li inquieta? Què és el pitjor que pot passar? 
- Adoptar una actitut propícia a la resolució del conflicte o problemes. Què pot fer el xiquet per a solucionar eixe problema? Com pot fer-ho? Està en la seua mà el solucionar-ho? És important que els pares o cuidadors no adopten un paper massa directiu: el xiquet ha d'aprendre a solucionar els seus propis problemes. Solucionar-li'ls no ensenya al xiquet a ser autònom, sinó a dependre dels pares o cuidadors i recórrer a ells cada vegada que tinga un xicotet contratemps. així mateix, és important que es senta recolçat. És important interessar-se per l'evolució del problema i reforçar-li la seua valentia, actitut,...
- Animar al xiquet, reforçar-lo pels avanços.


2. Educar-lo per a potenciar els seus recursos personals 

La resposta davant d'una situació que genera ansietat depén en part dels recursos de què disposa la persona per a afrontar eixe problema i de si percep que és capaç de resoldre-ho. Dit d'una altra manera: no hi ha prou amb tindre les ferramentes per a enfrontar-se a un problema, cal creure que es pot lluitar contra ell i superar-lo. Este sentiment d'autoeficàcia té molt a veure amb l'autoestima. Així mateix, en la formació de l'autoestima cobra especial importància la família i l'escola. Aleshores, què es pot fer per a fomentar una bona autoestima en el xiquet?

- Amor incondicional. L'acceptació sense condicions dels pares és, sens dubte, la millor estratègia per a fomentar en el xiquet una bona autoestima. El xiquet ha d'estar segur de l'amor dels seus pares cap a ell per sí mateix, no pel que fa. 
- Brindar-li suport. Els pares han de demostrar al seu fill que ells estaran allí quan ell necessite ajuda, els professors han d'expressar al xiquet que ells poden ajudar-li quan tinga dificultats en les seues tasques escolars. 
- Ajudar el xiquet a trobar aptituts, interessos i activitats. Reforçar i potenciar les seues capacitats: animar al xiquet a millorar les seues habilitats en les tasques que realitza de forma deficitària i, sobretot, potenciar aquelles que més li agraden i que millor o més fàcilment fa.
- Corregir al xiquet quan fa alguna cosa mal. És important que es critique la seua actuació, però no la seua forma de ser. És més adequat dir "no has fet bé el llit" que "eres un gandul", millor assenyalar "si hagueres estudiat més, hauries aprovat  l'examen" que "eres vago i tonto".
- Elogiar al xiquet pels seus avanços, per les coses que fa bé. No exigir perfecció ni rapidesa. Valorar com a vàlids els resultats que vaja aconseguint, encara que no siguen perfectes. A mesura que faça les coses li eixiran millor i més de pressa. 
- No ser excessivament sobreprotector. La sensació de poder-nos valdre per nosaltres mateixos es construïx dia a dia i depén de les activitats que realitzem i els problemes que afrontem. Cal deixar que el xiquet afronte per sí sol els seus problemes i que aprenga estratègies per a superar-los.
- Fomentar en el xiquet una actitut activa dirigida a la resolució de problemes transmetent idees com: valorar un problema com un desafiament en compte de com una amenaça, creure que els problemes es poden resoldre, confiar en la pròpia capacitat per a resoldre bé els problemes... 
- Fomentar la seua autonomia. És important que el xiquet des de xicotet adquirisca responsabilitats a casa i en l'escola: ajudar en xicotetes tasques de casa (posar la taula, escurar els plats, fer el seu llit, etc.) , arreplegar el seu pupitre, ajudar a mantindre en ordre l'aula... Estes tasques seran tant més complexes conforme aumente l'edat del xiquet. 
- No ser excessivament exigents. Un excés en les demandes externes que realitza la família pot conduir a estats d'elevada ansietat en el xiquet.


3. Fomentar hàbits saludables, promoure noves experiències

És molt aconsellable que els xiquets tinguen experiències molt variades. Açò els permetrà conéixer gent diferent i fer amics, conéixer-se millor a sí mateixos i saber quines són les seues aptituts i interessos més destacats, trobar-se amb diferents problemes i desenvolupar habilitats i estratègies per a resoldre'ls, etc. En definitiva, fomentar noves experiències en el xiquet pot enfortir la seua autoestima i els seus recursos d'afrontament, així com, establir una xarxa de relacions socials.

El suport social és, sens dubte, un dels recursos més importants per a previndre els problemes psicològics, entre ells els d'ansietat. És important fomentar les relacions socials del xiquet: deixar que realitze eixides amb altres xiquets, excursions, dormir a casa d'amics, fixar una hora de tornada a casa que siga prudent però no massa restrictiva... Com més experiències diferents tinga el xiquet, més estratègies desenvoluparà per a afrontar problemes. Quants més amics tinga, millor i més recolzat es sentirà per a poder superar diferents problemes.

Espere que aquestes orientacions vos siguen útils!